dimarts, 30 de setembre de 2014

L'AMANDA

-Amanda?
L'Alan rep un missatge al mòbil. L'Amanda diu que es dirigeixi a la segona porta i que hi entri. Un cop a dins, s'ha de tancar amb passador i apagar el mòbil.
L'Alan ho fa sense protestar. 
-Alan.
-Sí.
-Ja t'has tancat?
- Sí.
-Treu-te la roba.
-En quin ordre.
-Primer la camisa, les sabates i els mitjons.Després els pantalons i la roba interior.
L'Alan fa tot el que li ordenen mentre l'Amanda li explica que ha de buscar els penjadors a les palpentes. Que n'hi ha tres. Que ha comprovat el lavabo abans d'entrar i estava absolutament net. 
-Has acabat?
-Sí.
-Agenolla't de cara a mi.
l'Alan ho fa. Nota els genolls freds i el seu propi baf contra la paret.
-Baixa les mans per la paret fins al terra. Notaràs que al final hi ha un pam, pam i mig sense separació. Busca'm.
I amb les mans l'Alan descobreix una cara que el seu cervell recordarà a trossos. Uns llavis humits. Uns pòmuls pronunciats. Uns cabells curts. Uns ulls tancats. Un coll estirat. Un tacte suau i una temperatura agradable.
-Ara aixeca't, vesteix-te i espera dos minuts abans de sortir. Si et sembla bé demà parlem pel wats.
 



 





dilluns, 22 de setembre de 2014

L'ALAN

Avui només m'interessen els meus instints. Busco un personatge que pugui servir per a la qüestió i el preparo mentre prenc el cafè amb llet.
Surto al carrer amb ínfules d'aristòcrata sobri però convençut. Uns pantalons texans, uns mocasins de marca i una camisa blanca ben cara, que sembli que vaig informal tot i anar arreglat.
Me'n  vaig cap a la zona adequada de la ciutat i m'assec en una terrassa de tauletes minúscules i cambreres de luxe. Fumo tranquil·lament i faig veure que llegeixo un diari mentre cerco mirades. Tot son dones madures que no treballen i que fan la xerrada abans de dirigir-se al gimnàs. La majoria són boniques i estan en forma. La meva suficiencia atrau la mirada d'un bon nombre. Diria que els agrada que les enganxi mirant mentre m'estan mirant. No es torben, però. Ja han superat aquesta fase. Ara busquen alguna cosa en cada mirada. Talment com el meu jo actual, tot i que ell no passaria d'aquí. S'haurien de donar passos que no ha vingut a donar. El meu personatge veu passar la vida al seu voltant sense participar-hi.  El meu personatge només existeix si ell vol. 
Demano un Martini remenat. La cambrera espectacular me'l porta. Sota la copa una nota amb un telèfon, un nom: Amanda, i la paraula watsap. 
El meu personatge decideix existir. Escriu el telèfon al mòbil, el guarda i hi envia un wats. Hi escriu hola, Amanda. L'Amanda li pregunta com es diu. El John respon que Alan. Hola, Alan, diu  l'Amanda. T'espero al lavabo d'homes. No obris el llum i digues el meu nom fluixet tantes vegades com calgui. 
L'Alan s'aixeca paga les consumicions i demana pel lavabo.  










 

dijous, 12 de juny de 2014

That's it, folks.

It's all about trying, he said.
And so I did.
But the times where rough and there was no place to go and ask for nothing. Not even a hot bowl of filthy shit.
But I did anyways.
And the only thing I got was a backache from walking around like a ghost.
A ghost nobody could see.  
Cause I saw them all but they didn't even notice me.

Too many things to worry of their own, I guess.
Life can be so tough not to give you the chance to be seen.

So I died.
And my story ended like many others before.
A collector picked me up and took me to the closest cemetery.
There they looked into my clothes and called John.
John came and told'em who I was.
That there was no else to call.
They buried me on a sunny morning.
And that's it.

dijous, 5 de juny de 2014

Merde...




Admiro les gàrgoles de la catedral de Notre Dame, trepitjo una merda de gos gran i llefiscosa, perdo l'equilibri enrere mentre avanço sense voler cap a un  guiri gros, blanc i suat, que porta el mòbil mig penjant de la butxaca dels shorts perquè aquests li van tan ajustats que no donen per a més, i m'hi estampo inevitablement, cosa que fa que el mòbil li caigui a terra i m'acusi en un idioma viquing d'alguna cosa que no entenc però que jo, i tots els que ens envolten, inclosos els segurates de la porta de la catedral, traduïm per: lladre de merda m'has tractat de fotre el mòbil amb la típica excusa de lladre romanès que es basa en que has trepitjat una merda de gos a la porta de Notre Dame.
Davant d'ai, tal falsa acusació, no em em queda més remei que tractar d'explicar-los l'error mentre els ensenyo les marques de la trepitjada fatal tot aixecant la bamba ostensiblement, de manera que les restes, encara líquides, de la diarrea, s'escampen, com petits dibuixos repartits amb gràcia fugaç i divina, pels fúcsies, grocs llampants, verds poma i d'altres altisonàncies de tal ai caire, de la roba dels viquings, que cada vegada em miren amb més odi, fàstic i superioritat.
Com que domino el francès a la perfecció, opto per demostrar la meva innocència als segurates que han abandonat la porta i s'han aproximat  fins a la rotllana de guiris que m'acusen de tots el mals del món. Després d'escoltar-me set segons em demanen que calli d'una puta vegada i que foti el camp abans que allò es converteixi en un camp de batalla absurdo-racista de pa sucat amb oli.
Mentre me'ls escolto, sorprès i agilipollat, vaig fent que sí per si de cas mentre sento com no massa més enrere es comencen a imposar els insults contra els turistes i contra els estrangers en general, cosa que em fa pensar que començo a entendre el que m'estaven provant de dir  els segurates, i que, erròniament,   donava per racisme dels guiris cap a mi i no dels autòctons cap els guiris i estrangers en general.
 Un merder, vaja, perquè de sobte volen coses. Llaunes, ampolles de plàstic primer i de vidre poc després. Una sabata, un encenedor petit, un de gran, un encenedor de la mida d'un ipad. Un ipad. Els segurates, nerviosos, es retiren rere la porta de la catedral i la tanquen. Suposo que fan les trucades pertinents perquè poc després ja se senten sirenes de policies i bombers i ambulàncies. Al bell mig de l'acció m'agenollo entre la colla de viquings histèrics que recullen tot allò que els tiren i ho retornen amb més força i punteria. Entre cames peludes, burilles de cigarretes i cagades seques d'ocell, distingeixo les restes encara líquides de la merda de gos just quan estic apunt d'arrepenjar-hi una mà.
I mentre l'evito amb maestria d'entès en el tema, passa la cosa. Mentre l'evito es fa un espai impossible al meu voltant i un sol crit viquing creua la meva minúscula perspectiva de la vida d'un cantó a l'altre. L'espai es fa gran i em permet allunyar-me encara més de la merda de gos i aixecar-me tot d'una mentre alguna cosa demoníaca s'estavella contra la cagarada i fa retronar la catedral sencera, la ciutat sencera, el món i part de l'univers sencers, durant tres o quatre segons llargs com un dia sense pa, tot just abans de partir l'illa en dos i fer-nos caure tots pel forat resultant. 
Només sobrevisc jo i un tros de tifa que, inesperadament, sap nedar.
Quan arribo a bon port li pregunto a un gendar-me què ha causat una desgràcia d'ai tal dimensions. I ell, molt afrancesat tot ell, assenyala cap a la teulada de la Catedral i diu:
- Cela:



dimarts, 3 de juny de 2014

God is in the house


Un cop endollats els fanals, tallada la fusta i enceses les xemeneies, la  ciutat està tan ben il·luminada que no hi queda ni un racó on els malfactors puguin camuflar els seus crims. 
També hem pintant la petita parròquia de blanc. I cada nit, en la seguretat que ens envolta, silenciosos com ratolins, després de sentir a dir que Déu l'habita des de temps immemorials, ens hi apropem tota la gent de bon cor.
En aquest grup cal descomptar-hi les ànimes perdudes de sempre: els lladres de guant blanc, les rates de biblioteca o els consumidors de crack i d'absenta. A aquests no els volem ni veure. Penseu que som pocs però que sabem com defensar-nos. Tot i que de vegades -també és cert- ens fan molta falta. Sobretot quan estem adorant el nostre Déu i algú s'ha d'ocupar dels gatets que es pugen als arbres.
Tampoc ens podem queixar, però. Afortunadament, tota la xusma homosexual, els mariques i les barres de bar de lesbianes, són coses més de ciutat. Aquí tot és bonic i petit com la nostra plaça major. I a sobre tenim una dona com a alcaldessa. Seguim unes polítiques justes però fermes. I amb el nostre déu habitant la parròquia, només ens resta esperar que algun dia es decideixi a fer acte de presència entre nosaltres.
Pel que fa als psiquiatres ben intencionats, als que pixen fora de test, als graciosos i als borratxets de tres al quarto, millor si es busquen la vida en una altra zona. Nosaltres perseguim el crim zero i viure sense por.  Sense por i de genolls. De genolls i donant-los les mans per cridar a l'uníson al·leluia: Déu és a la nostra ciutat. 










 
 

Adaptació lliure de la cançó GOD IS IN THE HOUSE de NICK CAVE

We've laid the cables and the wires
We've split the wood and stoked
the fires
We've lit our town so there is no
Place for crime to hide
Our little church is painted white
And in the safety of the night
We all go quiet as a mouse
For the word is out
God is in the house
God is in the house
God is in the house
No cause for worry now
God is in the house

Moral sneaks in the White House
Computer geeks in the school house
Drug freaks in the crack house
We don't have that stuff here
We have a tiny little Force
But we need them of course
For the kittens in the trees
And at night we are on our knees
As quiet as a mouse
For God is in the house
God is in the house
God is in the house
And no one's left in doubt
God is in the house


Homos roaming the streets in packs
Queer bashers with tyre-jacks
Lesbian counter-attacks
That stuff is for the big cities
Our town is very pretty
We have a pretty little square
We have a woman for a mayor
Our policy is firm but fair
Now that God is in the house
God is in the house
God is in the house
Any day now He'll come out
God is in the house

Well-meaning little therapists
Goose-stepping twelve-stepping Tetotalitarianists
The tipsy, the reeling and the drop down pissed
We got no time for that stuff here
Zero crime and no fear
We've bred all our kittens white
So you can see them in the night
And at night we're on our knees
As quiet as a mouse
Since the word got out
From the North down to the South
For no-one's left in doubt
There's no fear about
If we all hold hands and very quietly shout
Hallelujah
God is in the house
God is in the house
Oh I wish He would come out
God is in the house

dilluns, 2 de juny de 2014

ALL LINED UP

L'origen de la vida. El sentit de l'existència. El melic i les extremitats. Tocar i percèrbol.

Una trucada inexistent. Un espai per omplir en un compartiment ple. El no-res  però dissimular amb eructació.

Jo he vingut aquí a veure com reacciono. No pretendre. Amb prementidació.

Escriure per a un mateix. El sentit de les paraules no sempre. No sempre tot és avui i ara. Avui em ve de gust seguir el fil de la desconnexió. El fil apareix com per art de marge.
Merda.

Lost cause.

Desmembrem.

Desmembrem.

Des

      mem

   bre

                         m.

Nina Simone en un blues. Una veu de noi en un cos de dona. Una urbanización de extrarradio de Sergio Ramos me flota y me acepta . But they all watch out for my footsteps not to squash backwards.

Debaser


París a una hora en metro cap el nord. Descripció d'una mentida des d'un Mall nou i desballestat.

Fantasmes i miasmes.

Fantes okupes.

Una altra pèrdua de tens. 

All lined up.

 

dimarts, 27 de maig de 2014

Cor Fosc

Del no-res en pot sortir un perfil, una profunditat per definir i una buidor sonora que et fa intuir que no ets a ciutat, que al teu voltant no hi passa res, que el perfil que perceps no té la capacitat de moure's o, encara pitjor, que no es mou per pròpia iniciativa, cosa que fa que la foscor al teu voltant es condensi i giravolti en plasticitats deformes, que es multipliqui en alçada i et provoqui cert vertigen i una lleugera percepció d'esgarip de mussol o de colom de camp en cel, no ho sabries dir en ta vida, que d'ocells no en tens ni idea ni t'interessen per a res més que per a mantenir la ment ocupada, tot just ara que el no-res semblava haver agafat les regnes definitivament, per dominar-te i assimilar-te, per fer-te'n part i culpa abans d'hora, immobilitzat com estàs enmig d'un camp d'ordi ressecat i negre, davant d'un bosc de pins de branques grosses, plenes de forats amb forma d'ull i boscatges que sobrevoles amb un sol batre d'ales.