dimecres, 31 d’octubre del 2012

QUE PER QUÈ PARÍS?

















 Doncs perquè no haig de donar explicacions a  ningú. Perquè no em condiciona res. Perquè m'ho puc permetre. Perquè hi puc trobar tot el que vull i tot el que ni tan sols puc imaginar-me. Perquè em puc convertir en el meu propi personatge de ficció - de fet ja ho sóc -  sense dependre d'horaris ni destí ni projecte de futur; ser un quelcom innocu i insubstancial que es dilueix en aquesta certesa per convertir-se en això que llegiu. 
De fet, ja fa sis mesos que no redacto enlloc que no sigui aquest bloc. El format m'ha atrapat i la meva nova identitat és més jo que mai.  Estic feliç d'haver tornat a la meva no-terra natal, de desfer-me de les escaramusses amb un passat d'anar per casa. Des d'ara vull ser invisible com els gegants alats. Vull descarregar aquesta força que m'imbueix des de que ja no sóc jo i fer-vos-en partícips sense demanar res a canvi. 
Només em reca la veïna i la seva clau. La veïna i el que suposa. La veïna i el que em digui del meu llibre. La veïna i el meu passat. La veïna i els seus cabells. La veïna i la seva clau. La meva clau. 








dimarts, 23 d’octubre del 2012

INSTINTS








 








Em diu que no ho entén. Li dic que jo tampoc. Em diu que no s'ho mereix. Li dic que em moc per instints, que no hi puc fer més. I això que vol dir? Vol dir que me n'havia d'anar. I ni una trucada, li podies fer? Vaig enviar-li un correu. Encara és allà... Com li va? Sembla que bé. Me n'alegro. No penses trucar-la? No ho sé. Ja ho va dir el meu marit... El que? Que ets un tio raro. No soc raro. No em diguis que tot això que has fet és el súmum de la normalitat. La normalitat si que és rara. Colloooons.... Que? Millor vaig tirant. Espera un moment. Tinc pressa, els nens estan sols. T'he portat una cosa. A mi? Si. Veus com ets raro... Té. Hòstia... És teu? Si. No està en francès... El català s'hi assembla molt. Si tens algun dubte m'envies un watsup. Ja no escrius? Si. I publiques? Si. Ostres, és veritat: això no té ni sis mesos. No soc d'investigar els meus amics, però en el teu cas faré una excepció. Pregunta el que vulguis. Primer tiraré de google. Com vulguis. Quina vergonya. El que? LLibretera i no et conec... No em coneix gairebé ningú; sempre he estat reservat. Segur que apareixes en mes d'una foto. No crec. Que hi fas a París, John? John només és el meu pseudònim. Com et dius, doncs? John ja va bé. Me'n vaig, va. Ja et diré que tal.  Espero que t'agradi. No ho havies d'haver fet. No pensava en altra cosa. Perquè ho dius, això? Perquè em moc per instints. Me'n vaig. Fins aviat.

dimarts, 16 d’octubre del 2012

PILOT s3

Em diuen que el meu és un bloc difícil de seguir. Ja veureu com no: 

Abandono Barcelona. Arribo a París. M'instal·lo en un piset senzill, ni massa cèntric ni massa suburbial. Recorro la ciutat sense rumb. Faig coneixença amb la veïna, una fotògrafa retirada, mare de tres fills i dona de periodista conegut, sovint de viatge. Em conviden a sopar. Em quedo sol a casa seva. Trobo una clau de la porta d'entrada i me la quedo. Em conviden a un altre sopar, aquest cop sense nens ni marit, només amb les amigues més íntimes. M'embolico amb una d'elles i sortim junts unes quantes vegades. Un bon matí decidim fer un viatge llampec a Amsterdam. Un cop a la ciutat ens perdem la pista. Decideixo tornar a Barcelona i li ho faig saber pel mòbil. Un cop allà decideixo que ha estat un error. Torno a París. Ara mateix sóc al tren. Aixó és tot.


dilluns, 15 d’octubre del 2012

PERÒ ABANS


 

M'empasso els licors de la nevereta i surto al carrer i et busco tot i saber que no et trobaré, que ja no hi ets, que te'n vas anar, que existeix la opció que t'hagis mort, - qui sap si no et vaig matar jo - que ja només vius dins d'una capseta de vellut verd fosc i interior vermell carn, una capseta de música que de tant en tant obro per veure't giravoltar al ritme d'un rèquiem trist, d'una melòdia de rastre tenebrós, i t'observo atentament, convençut que algun dia perdràs el compàs, cosa que no passa des del dia que t'hi vaig entaforar, el dia que te'n vas anar, que vas morir, que vas renéixer amb el cos de ballarina sexagenària de muscles juvenils i mirada tèrbola que defujo tot tancant els ulls quan el gir ens confronta, que observo intermitent fins que ja n'hi ha prou i els tanco definitivament.

En cada ocasió dono mitja volta alcohòlica uns vint metres abans dels llocs estratègics. Així ho recordo tot i alhora me n'allunyo permanentment. No torno a recollir les meves coses, no em fan falta. Dormo un parell d'hores a les escales de l'estació de França, i pujo al tren.